La privilegiada situació geogràfica de Rellinars, a poc més de 50 Km. de Barcelona i a tocar de les ciutats metropolitanes del Vallès Occidental i de la comarca del Bages, l'ha convertit en terra de pas des del començament dels segles i ha permès, ensems, un cert aïllament de les trifulgues històriques de l'entorn.
El camí ral de Barcelona a Manresa creua part del terme i el coll d'en Tropes, a l'Obac, connecta geogràficament la Serralada pre-litoral amb el Pla de Bages.
L'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí està documentada el 951, però al suport de l'altar pre-romànic s'hi va trobar una lauda votiva romana datada entre els segles II-III dC; això i les properes restes d'una necròpolis amb tombes antropomòrfiques han fet pensar en un possible assentament ibero-romà com a origen dels primers estadants rellinassencs.
Les primeres referències específiques al nom del poble es troben el 1118 en la donació que feia el senyor de Montcada i de la Vacarissa (actualment la masia de la Boada) a Carbonell de Castellet sobre drets i usatges dels molins del mas de Les Ferreres, una de les masies més notables del terme.
De fet, la parròquia de Rellinars pertanyia al monestir de Pedralbes i el 1532 passà a ser sufragània del castell de Vacarisses i no n'obtingué la independència fins el 1878, després de nombrosos plets.
Les masies foren les peces principals de la història de Rellinars fins els segles XVI i XVII, dates en les quals s'inicia un petit nucli urbà. Fins aleshores unes poques llars al voltant de la sagrera de l'Església Vella i d'altres escampades al llarg de la riera de Rellinars, el torrent de Casajoana o el torrent de l'Esbarzer, constituïren l'escassa població rural del terme. A partir de l'Edat Mitjana, les terres rellinassenques es cultivaren i aprofitaren la riquesa d'aigües per a nombrosos conreus: el lli que dóna nom al poble, hortalisses, fruiters, llegums i vinyes, a més de l'aprofitament del bosc.
El desenvolupament de l'agricultura i sobretot el creixement de la vinya, juntament amb la necessitat d'agrupar-se davant el perill dels bandolers del camí ral i la prosperitat de les exportacions i els cultius, van propiciar l'arribada de treballadors de les comarques veïnes, jornalers destres i vinyataires que trobaren a Rellinars un poble per créixer.
El nucli urbà, com a tal, es formà el segle XVIII i hi desenvolupà incipients formes de comerç per als viatgers i nous estadants. Però, a finals del segle XIX, la fil·loxera i la posterior pèrdua de recursos forestals, van fer disminuir la població fins convertir Rellinars, a la segona meitat del segle XX, en un poble d'estiueig, especialment pels vallesans, procedents sovint d'antigues famílies que n'havien marxat unes dècades abans.
Formen part del seu patrimoni declarat Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) l'Església Vella de Sant Pere i Sant Fermí i les construccions de Pedra Seca. Altres masies i edificacions estan catalogades a l'Inventari de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. L'octubre del 2013 es va publicar al DOGC la declaració de Be Cultural d'Interès Nacional (BCIN) de les pintures de la Guerra del Francès de la masia de Les Ferreres.
Actualment, el problemes d'habitatge a l'àrea metropolitana i la qualitat de vida han fet que Rellinars recuperi part de la seva fesomia com a poble i que la població hagi augmentat notablement.
